dimarts, 23 de novembre del 2010

LA PINTURA

Aquí veiem alguns dels meus quadres. Utilitzo indistintament l'oli, l’aquarel·la i també la pintura acrílica; son mitjans diferents, tècniques diferents per obtenir diferents resultats.

En quant al tema, no pinto mai grans paisatges, no és una cosa que mai m’hagi plantejat ni faci conscientment, però m’agrada més  acostar-me al tema, m’atreu més pintar un raconet, un petit detall, o un fragment,  però que ens dona la idea del tot.



















dilluns, 22 de novembre del 2010

EL COLOR

Els colors primaris en pintura son el groc, el vermell i el blau. Si barregem els tres colors a parts iguals, surt el negre.

Groc + vermell + blau = negre

Però si els barregem de 2 en dos, surten els  colors secundaris

Groc  + vermell = taronja    
El taronja és el complementari del blau ( el tercer color que falta a la mescla)

Groc + blau = verd
El verd és el complementari del vermell

Blau + vermell =  lila
El lila és el complementari del groc



El problema de la majoria de pintors principiants, és que el seus quadres son grisos; per què? Doncs senzillament, perquè barregen colors complementaris.

Si barregem  blanc i  negre, també obtindrem un gris; això vil dir que si afegim blanc, o negre a qualsevol  color, també l’estem agrisant.

Com s’han de fer doncs les barreges? Senzillament, seguint l’ordre de l’arc de Sant Martí. Per exemple, si pintem una taronja, doncs el color general és el taronja, però la part lluminosa l’hem d’aclarir amb groc, que és el color que hi ha al costat del taronja en l’Arc de Sant Martí; en quan a   la part més fosca de la taronja, hi hem de barrejar vermell; i si encara hi ha una part més fosca, llavors hi hem d’afegir blau.



És després d'haver fet això, que podrem aclarir les parts més clares amb blanc, i enfosquir les parts més fosques amb negre.


















diumenge, 21 de novembre del 2010

EL BODEGÓ


D’entrada penso que ningú pot ensenyar a ningú a pintar, això és  innat; hom sent la necessitat de pintar o no, i cadascú té el seu propi estil.

El que sí que es pot ensenyar, son les diverses tècniques, que una persona completament autodidàcta, trigaria molts anys en descobrir.

Pintar bodegons del natural és la millor manera d’aprendre aquestes tècniques, tenir els objectes a prop i poder-los tocar, et permet saber com són les seves formes, també hom pot anar canviant la composició fins a trobar la que més li agradi; en un bodegó es pot controlar tot, el temps,  el fons,  l’enquadrament,  la il·luminació...

LA IL·LUMINACIÓ

Al principi, és millor que la il·luminació sigui lateral-frontal, ja sigui  de la llum natural que entra per una finestra, o d’un altre font, perquè aquesta llum dona volum als objectes, hi ha zones de llum i d’ombra, els objectes tenen parts que brillen, projecten ombres, i tot això ajuda a donar volum.

LA PROFUNDITAT

També hi ha tècniques per donar profunditat a un quadre, la més important  es la perspectiva, però també n’hi ha d’altres, com per exemple incloure un primer terme, o col·locar els  objectes en diferents plans successius. El tamany dels objectes també ajuda ; si pintem els objectes de primer terme una mica més grans, i els del darrere més petits, el quadre tindrà més profunditat; i la utilització del  color: sabem que els color càlids avancen i els colors freds allunyen; també a primer terme, els colors i els contrastos son més intensos, i van perdent intensitat i força a mesura que s’allunyen, es van refredant i guanyen atmosfera, vol dir que es barregen una mica els uns amb els altres,  això ho podem constatar observant qualsevol paisatge al natural. Però compte amb el blanc. Un color es veu clar o fosc, respecte als colors que hi ha al seu voltant. El color blanc  sempre l’hem de barrejar amb una mica dels altres colors si pintem objectes blancs, ja que el blanc pur l’hem de reservar únicament per les petites zones de màxima lluminositat, si ja l’hem utilitzat abans, ja no tenim res que pugui ser més lluminós. I finalment l’sfumatto, utilitzat ja per Miquel Àngel, es tracta de desdibuixar les parts més llunyanes del quadre.


ELS COLORS

No cal utilitzar molts colors per pintar un quadre, amb uns 9 0 10 n’hi ha ben be prou, i a vegades de sobres; el que cal és que el quadre tingui harmonia cromàtica, i per això hem d’anar  fent variacions i creant diferents matisos amb els colors que tenim a la paleta.

LA COMPOSICIO

En quan a la composició, cal col·locar els objectes de manera agradable a la vista. Hi ha molts tractats de composició, esquemes en formes triangular, ovalats, en diagonal, en forma de L, de rectangle,  buscant la secció aurea..., clàssiques, simètriques, asimètriques...,

De totes formes, tot això son crosses per començar a caminar, que després cal oblidar, i cadascú ha de seguir el seu camí; no hi ha cap fórmula per a poder fer una obra d’art, si  fos així, res  seria art, o tots seriem uns artistes.




















dijous, 18 de novembre del 2010

EL VOLUNTARIAT

Fa molts anys que el Casal de la Gent Gran de Matadepera està portant a terme un nombre d’activitats adreçades a habitants del nostre municipi, més grans de 60 anys, la major part d’aquestes activitats funcionen gràcies al voluntariat de moltes persones.


Noms com Francesc Gregori, Joan Malgosa, Anna Maria  Cabeza, Araceli Miralles, Llibert Badal, Josep Lluís Mena, Joan Orriols, Joan Moreno...(la llista és molt llarga), porten a terme les diverses activitats com Power Point, Blogs, Word, Internet, Decoració Nadalenca Caminades, Ninos de Peluix, Parelles lingüístiques, Photoshop, Català, Cant Coral, Con funciona el Mòbil i la Càmera Digital, Patronatge, Calaix de Sastre, Jardineria i Horticultura Domèstica, Espai Lúdic i Exercici físic, Dietètica, Cuina, Tapissos, Caminades, Sortides a la Natura, Jocs de Taula, Informàtica... per dir-ne algunes.


Recomano que visiteu el seu blog  http://gentgran-casal.blogspot.com/  i també recomano que us apunteu a algun dels cursos, si encara no ho heu fet mai. Els cursos acostumen a durar com el curs escolar, cada any se’n afegeixen de nous,  i puc assegurar que encara que es portin a terme de manera gratuïta i voluntària, per part del professorat son d’un rigor i un compromís extraordinaris;  comencen puntualment, no fallen mai, l’atenció es personalitzada  i a final de curs s’ha portat a terme el programa preparat. Si han transmès o no els coneixements, això ja depèn de la disposició i treball de l’alumnat, però val la pena aprofitar-ho, per un mateix i perquè la compensació més gran d’un mestre és veure el progrés dels seus alumnes. Personalment sóc una persona negada per les màquines, per necessitat vaig haver d’ aprendre a  conduir, i no diguem en quan a l’informàtica; però cada any he anat fent un  dels cursos del Casal, Manualitats, Informàtica Bàsica, Internet, Power Point, Word, Photoshop, i Blogs fins ara, tot el que sé fer amb l’ordinador ho he après allà,  us ho recomano, poder continuar aprenent al llarg de la vida és fantàstic!, i amb aquestes coneixements podeu disfrutar moltíssim! 


Tot el meu agraïment pel professorat.



[Fotograma+grabado+1+[iPhone].bmp]



dilluns, 15 de novembre del 2010

A VEGADES EM PREGUNTO...

A vegades em pregunto què passa a Matadepera. És un lloc privilegiat en molts aspectes, pel seu entorn, per la seva qualitat de vida, i també perquè hi ha molta activitat cultural, concerts, teatre, conferències, cursos... i la major part de les activitats son gratuïtes, cosa que ja els agradaria a les poblacions veïnes; però així i tot  la majoria de vegades l’assistència als actes és mínima.

És que es programen massa activitats?
És que la programació no interessa?
És que la gent no s’entera d’aquestes activitats?

Com a punts d’informació tenim la web de l’ajuntament de Matadepera on a part de trobar-hi la informació, deixant el nostre correu electrònic, ens l’envien per e-mail. També és a la Gazeta i a moltes botigues del poble hi ha fulls informatius.

El passat dimecres dia 9, per exemple, hi va haver al Casal de Cultura, la presentació del llibre  “Records”, unes notes autobiogràfiques de Pere Aldavert escrites a Matadepera, presentat per Carola Duran Tort; la biògrafa de Pere Aldavert, que ha dedicat la seva tesi doctoral a l’estudi de la revista La Renaixença, fundada per Pere Aldavert i Àngel Guimerà; i presentat també per Josep M. Domingo, l’editor del llibre. No és pot dir que el tema no fos interessant per Matadepera; doncs només una persona va assistir a l’acte. Una llàstima!


dissabte, 13 de novembre del 2010

LA LECTURA


Amb els escriptors passa el contrari, ells donen vida als seus personatges. Moltes vegades es pregunta a un escriptor amb quin dels personatges de la seva novel·la s’identifica, o quin personatge representa l’autor; i sempre que s’ els fa aquesta pregunta, jo sempre he sentit respondre el mateix als escriptors; es cert que s’inventen situacions i personatges, però no es parteix mai de res, i tots els personatges tots, son l’escriptor, o sigui que l’autor s’identifica amb tots els seus personatges; perquè el ser humà es molt complicat, no es 100% bo ni 100% dolent, ni blanc ni negre, tenim tota una gama de matisos, i actuem segons les situacions en que ens anem trobant. Per fer un personatge que sigui viu, hi has de posar els teus propis sentiments.



I què passa amb el lector, amb l’espectador? Ah, doncs que  primerament som una part imprescindible del procés. Un escriptor sent la necessitat d’escriure, d’expressar el que porta a dins, d’explicar els seus pensaments, les seves emocions, els seus  records, per deixar-ne constància; és capaç d’ inventar-se històries d’altres llocs, d’altres temps i d’altres persones, però que  podrien ocórrer perfectament ara i aquí; com un pintor sent la necessitat de pintar o un músic de composar, i transportar-nos a altres indrets; ens podem imaginar un mon sense lectors?



I en segona part, els lectors som uns privilegiats perquè llegir un llibre en certa manera es fer un viatge; un viatge fantàstic,  a través de l’espai, a través del temps, i el millor de tot, a l’interior de les persones.

divendres, 12 de novembre del 2010

CONILL AMB SAJOLIDA

La proposta del Club de Lectura aquesta vegada ha estat Conill amb Sajolida; Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la 2009,  de Joan Comasòlives.

Comasòlivas, nascut a Matadepera, 1966,  fill del darrer pagès, coneix molt bé el món rural on va néixer, una època que ja s’ha acabat, i a la que ell ens hi transporta de forma magistral.

El relat té lloc a Viladececs, població bàsicament agrícola, i la seva ciutat veïna de Terradell, en plena evol·lució industrial dedicada al tèxtil.

A Viladececs el clima és dur, a vegades fa molt de fred i mata les oliveres, plou poc o plou massa, hi ha calamarsades, la terra és magra i costa moltes hores de treball perquè produeixi;  a més, s’ha de vigilar als nou vinguts, perquè els roben tot el que poden.

Al llarg de la novel·la coneixem els personatges, pel seus noms i pels seus mal noms, cal Granotes, el Borni, el Malparit, mossèn Xurriaques, ca l’Escorre-cigales, cal Ximo... i també la  forma natural de parlar dels seus personatges, els seus refranys i frases fetes.

Coneixem també la vegetació autòctona, les herbes, les plantes, els arbres fruiteres, amb les seves variants dins de cada espècie; assistirem amb tot luxe de detalls a una matança del porc, veurem com és treballa a la vinya, en un pou de calç; coneixerem totes les eines del camp i la seva utilització. Viurem també el moment de la canalització de l’aigua i el descobriment de la meravella que és que ragi d’una aixeta penjada a la paret.

Comasòlives ha vist com anava desapareixent la vinya, i com s’anaven edificant els terrenys, resultat de la guerra civil espanyola i de la especulació urbanística. i ho ha volgut explicar. Com arxiver podia haver escrit un extens tractat, però ha preferit fer-ho d’una  forma més amena

La novel·la és un retrat de l’època; ha tingut molt bona acollida i s’ha hagut de reeditar. Ens en alegrem moltíssim!










 
CONILL AMB SAJOLIDA, LA RECEPTA

La recepta del conill amb sajolida, senzilla, gustosa i rotunda, unió del mas i del bosc, que a la novel·la el pas del temps havia  anat destruint; no sabem d’on ni com, però, gràcies a la recerca de Joan Comasòlives,  aquí la tenim.

Preu: barat
Dificultat: cap ni una
Temps: 3 hores ben bones

Ingredients per 4 persones:

Un conill ben maco espelletat
1/2pebrot vermell
1ceba de Figueres mitjana
2 grans d’all
6cullerades de tomàquet trinxar
Oli verge d’oliva
Sal
Sucre
Pebre negre
Conyac
3 o 4 branquillons de sajolida
2 pastanagues

Brou (col, patata, pastanaga, potes pedrers i altres menuts de gallina, un os d’espinada, un os del genoll de vedella, un braó de xai)

Com es fa

Abans que res (pot ser el dia abans), prepareu un brou fent bullir els ingredients expressats, i altres que us abelleixin, però que no quedi gaire fort (p ex no hi poseu xoriço) ni gaire salat.

Talleu el conill a trossos no gaire petits, que amb 3 o 4 feu plat. Salpebreu el conill i enrossiu-lo amb oli verge d’oliva en una cassola de terrissa o de ferro de mitja alçada. No el tapeu encara que esquitxi una mica, perquè, si no, us quedarà rebullit. Un cop ros, enretireu-lo de la cassola i reserveu-lo. Quan comenci a ser ros, afegiu-hi la ceba i, un cop rossa aquesta, mitja dotzena de cullerades de tomàquet trinxat. Si voleu, poseu-hi un xic de sucre per a corregir l’acidesa del tomàquet, però no gaire. Afegiu-hi la sajolida.. Un cop acabat el sofregit, incorporeu-hi el conill, tireu-hi un raig generós de conyac i que faci la xup-xup uns minuts. Cobriu el conill amb el brou i deixeu-lo a foc baix. Al cap d’una hora, tireu-hi un parell de pastanagues tallades a rodanxes i deixeu-lo coure encara un altra hora i mitja, afegiu brou si cal, fins que veieu que la carn se separa tota sola dels ossos, senyal que ja es pot servir. Bon profit.

                                                        Joan Comasòlivas i Font, 18.11. 2010


dijous, 11 de novembre del 2010

OLOR DE COLÒNIA

Les primeres fàbriques eren als pobles i ciutats; la seva font d’energia era el carbó, però això era car, i aviat es varen desplaçar a la vora dels rius per aprofitar també l’energia de l’aigua; i així es varen formar les colònies industrials.

Una colònia industrial era una petita població amb totes les instal·lacions, la fàbrica o lloc de treball, cases dels obrers, escola, església, botigues i altres dependències necessàries. En aquest lloc l’obrer se sentia protegit, tenia feina, vivenda, escola... cosa que  també afavoria trobar una  mà d'obra més estable, menys problemàtica, i a més baix preu.

Les relacions entre l'amo i l'obrer es podien interpretar tant des d'un punt de vista paternalista com de control ideològic. Tot estava fet en la mesura necessària pel fabricant; a l’escola s’ensenyava fins als 10 anys; per treballar a la fàbrica no calia saber més; però s’ensenyaven els oficis necessaris per la colònia.

I és en aquest ambient petit, protegit, però a la vegada tancat i opressiu que Sílvia Alcàntara ens situa la seva novel·la Olor de Colònia; ambient que ella coneix molt bé, ja que va viure, estudiar i treballar a la Colònia Vidal de Puig Reig durant 20 anys.

Al Club de Lectura Matadepera hem tingut el goig, després de llegir la novel·la, de compartir una tertúlia amb l’autora, i també de visitar la Colònia Vidal, escenari de la novel·la.

 








CONILL DE LA PADRINA ESPERANÇA


 
Sempre li hem dit la padrina Esperança, era l’àvia del meu marit. A casa seva no va entrar mai una bombona de butà, tota la vida va cuinar amb un fogonet de carbó que ella treia de la llar de foc, i amb cassoles de fang. Feia un conill deliciós, i a la vegada molt senzill; si el proveu de fer, ja m’ho direu.

INGREDIENTS
Conill, alls, julivert, sal, pebre negre i oli.

PREPARACIÓ
Es posa tot en fred, el conill, net i tallat a trossos, els alls pelats, uns quants brots de julivert, amb oli, sal i pebre negre, dins la cassola. Es tapa i es posa al fogó més petit, amb el foc al mínim fins que sigui cuit. De tan en tan s’hi fa una remenadeta. Ha de quedar ofegat, res ha de fer-se ros.

Com a variant, a vegades, al final de la cocció, hi afegeixo una mica de farigola i bolets, i ho deixo amb el mateix foc fins que els bolets estiguin cuits.

Espero que us agradi







dilluns, 1 de novembre del 2010

AMIGA EMPAR





Va, som-hi que ja es l’hora, diu l’Empar, i sense més, surt disparada amb el seu caminar de gasela, mentre nosaltres intentem seguir el seu pas; però de mica en mica ens anem quedant endarrere. Va, afanyeu-vos  que es per avui! I nosaltres fem un esforç. Arribem al pavelló, i amb aquella energia que porta ens diu “agafeu la barra negra, les peses, la goma, anem a la barra...” i quan ja estem exhaustes, ens diu: “a terra! Que ja ho estàveu esperant”, com si anéssim a fer una bona migdiada, però no, el que fem es començar una tanda d’abdominals que ens acaba de rematar, i ella ens anima amb un  “va, que ens encongim!” Altres vegades es fa un bon tip de riure quan veu que no la podem seguir en els exercicis i ja no podem més; encara diu “va, que ja és l’últim d’aquests”. Bé, això és el dia a dia al gimnàs, vull dir quan no s’acosten vacances o dies de festa, llavors és molt pitjor, perquè hem de cremar per endavant la coca que se suposa que menjarem per Sant Joan o els torrons de Nadal; però això no serveix de gaire perquè quan han passat les festes, ens hem passar amb el menjar i estem desentrenats, doncs apa, tornem-hi que no ha estat res, el que s’ha de fer per estar àgil! Però a pesar de tot, ella sempre acaba dient-nos “ho heu fet mooolt bé! Els divendres tenim una petita compensació, abans de plegar ens posa música suau, fem una mica de relaxació i això és una sensació molt agradable després de l’esforç; però ella no ha parat des de les 8h del matí i està com una rosa; a vegades pensem si és d’un altre planeta, però no, és part important de la seva vida, caminar, fer gimnàs, anar a la muntanya... L’Empar és la monitora més canyera que hem tingut mai, però també ha estat molt més que això, sempre franca, sempre positiva i disposada a fer-nos costat sempre que calgui, com una companya, com una amiga o com una germana, sempre té un moment per dir “com et va” Com han anat les vacances? Com et trobes? Què t’ha dit el metge? Heu sentit les notícies? Bon cap de setmana!

I ara ens deixa, millor dit, el que deixa és la seva feina com a monitora, cosa molt natural; a la vida passem contínuament per diverses etapes i ara per ella en comença un altre, com passa al pavelló, quan arriba el divendres i ens porta una mica de relax, ara el relax li toca a ella. Deixa el llistó molt alt, i tots tenim la consciència de que hem aprofitat el temps al màxim, Què farem a partir d’ara? No ho sabem; segur que trobarem molt a faltar l’Empar monitora, però no a l’Empar amiga, perquè això no ha canviat.


dimecres, 27 d’octubre del 2010

VIATGE A POLÒNIA




Polònia


Aquest estiu, coincidint amb el bicentenari del naixement del compositor nacional de Polònia, Fryderyk Chopin (1810-1849), Aiuma ha organitzat 2 cursos sobre Polònia. El primer curs “Una aproximació a la música polonesa” dedicat a la història de la música d’aquest país, els antecedents i els contemporanis de Chopin; una panoràmica sobre Fryderyk Chopin i la música polonesa als segles XX i XXI, amb les expressions de la música popular polonesa com el Jazz, el Pop, el folk i la cançó d’autor.

I el segon dels cursos, “ El blanc i el roig: un acostament a Polònia” ha tractat sobre la seva geografia física i humana, de la seva història, societat, cultura, religió, i de les seves arts plàstiques, la seva literatura i arquitectura.

I com el títol prou indica, aquest curs proposava un acostament a Polònia, complementat amb un viatge optatiu al país del Vístula, que s’ha portat a terme  del 11 al 19 de setembre. Durant aquests dies, un grup de 20 persones de Matadepera varem viatjar a Polònia, acompanyats del Sr. Àngel Morillas, assessor de la Unesco, que va dissenyar una ruta molt completa per poder visitar, entre altres coses, 7 dels 13 llocs declarats Patrimoni Mundial de la Humanitat.

El recorregut va començar el mateix dissabte a la nit, a Varsòvia, amb un recital de Chopin a càrrec de la pianista Ewa Beata Ossowska. El diumenge, varem visitar la capital, el parc dels Banys Reals, l’estàtua de Chopin, el guetto jueu, el casc antic i el Castell.  Dilluns, sortida cap a Czestochova, per veure la Moreneta polonesa. Durant el viatge varem poder visitar el santuari Jasna Gora, i seguidament ens varem dirigir  cap a Wroclaw. El dimarts passejàvem per Wroclaw i varem poder veure el Centre del Centenari. El dimecres visitarem els camps d’Auschwitz i Birkenau. El dijous ja érem a Cracòvia, visitant la ciutat, el guetto -amb dues sinagogues i un cementiri jueu-, l’església de Santa Maria, la catedral de Wawel, la universitat, on estudiaren Copèrnic i Joan Pau II, i seguidament anàrem a les mines de sal  de Wieliczka. El divendres arribàrem a Zakopane, al peu dels Carpats, per visitar la ciutat i  algunes esglésies de fusta, com la de Binarowa, i diumenge pujàvem en funicular a la muntanya de Gubalowka. Durant el viatge també hem pogut gaudir de la cuina polonesa, de la jueva i de les seves músiques populars en viu.

Conèixer Polònia i la lluita dels polonesos al llarg dels anys per aconseguir la seva independència ha estat per nosaltres una lliçó magistral d’història. També és admirable la seva tenacitat i l’esforç que han fet durant els pocs darrers anys de democràcia per reconstruir el país,  i el profit que saben treure dels seus propis recursos. És un viatge que recomanem especialment.

No deu ser per què sí que als catalans també ens diuen  “polacos”.



RECEPTA DE LES COSTELLES GRAN POLONIA